El passat dia 14 i 15 per l´Escola del Carme va ser una vegada més, un d'aquells dies dels que s´han de sentir orgullosos, orgullosos pels valors humans que tenim a l´escola, per les famílies, professors i alumnes capaços de repetir amb un altre èxit la IV pujada a Montserrat.
Des del cap de la marxa tinc moltes sensacions positives després de 24 hores, sensacions bones de la gent que ens ha transmès, doncs la resposta de les inscripcions de 336 marxaries és la més alta, fins el moment.
Una de les anècdotes de la marxa va ser patir una força major, la pluja, perdó, “LA PLUJA”, des de Sabadell fins a Matadepera; hi ha una dita catalana que diu “pel maig cada dia un raig” crec que tota la pluja del maig va caure aquella nit.
Però s´ha de dir que els nostres 336 valents van aguantar com uns autèntics craks!!! sobretot la canalla, que segur que tothom recordarà la IV pujada a Montserrat com la pujada del diluvi!!!
Després de deixar a Matadepera els 183 marxaries xops (canalla i acompanyats), 50 marxaires van abandonar de cop, estaven totalment justificats, però els 104 valents que van seguir van experimentar una nit fantàstica, també amb una mica de pluja, però amb un ritme alt i segur; al cel començàvem a veure algunes estrelles.
Vàrem arribar a Montserrat a les 8.40 del mati, mitja hora abans del previst, i amb un bon sol que ens va donar la benvinguda després de portar el ciri de l´Escola, (que no es va mullar en cap moment) el vam oferir a la Moreneta, pensant amb les famílies, professors i alumnes de l'Escola del Carme.
Dit això, ara toca des de l'organització fer un balanç intern perquè la V pujada a Montserrat sigui un altre èxit de participació!!! però, permeteu-me que tingui un especial record els meus companys d´organització:
Moltes gràcies la gent de Montcada amb els seus vehicles i capacitat d'aguantar tota la nit per fer un perfecte seguiment de la marxa ,i també al Josep Maria i al Lluís controlant tot això, la Núria i la Dolors i la Silvia, l´Albert i el Ramon per tots els detalls, a les estàtues, Paco, Jordi, Roger, Anna, Esther, Carles, Jose Manuel , pel seu recolçament incondicional durant tot el trajecte, el nostre metge Dtor San Jose un crak!!!
Però hi han dues persones que estan ”a un altre nivell”, són el cor de l´organització: el Marc Longaron i el Jordi Vilà, per la seva visió, i coneixement del terreny, i per improvisar davant de les circumstàncies i encertar-la, i molts més.
I com no, el meu “cua”, el crak dels craks, o millor dir el megacrak Joan Mestres, moltes gràcies a tots, segur que algú em deixo però a tots moltes gràcies!!!
I gràcies a tots per donar-me l´oportunitat i la responsabilitat de guiar a aquesta gran família fins a Montserrat!!!!
Atentament,
Jordi Montesinos Clusa.
La IV pujada a Montserrat comença a escalfar motors a principis d'any. Ufff que aviat ? Es preguntarà la gent, però una excursió com aquesta porta feina, molta feina i temps, molt de temps; cartes als mossos, a les policies locals, protecció civil, inscripcions, assegurances, claus de cadenes, punts de control, avituallaments ( aigües, fruites, xocolata, begudes energètiques ), entrepà de botifarra, ciri, samarretes, l'equip mèdic, reconeixement del recorregut, els sponsors, ... en definitiva moltes coses a tenir en compte.
Per l'organització, però, un gran repte i un sol objectiu: millorar i superar l'èxit de les edicions anteriors.
Després de tants dies de feina, arriba el moment més esperat, el dia de la pujada. Durant tota la setmana, un temps extraordinari, però l'home del temps ens comença a avisar, vull pensar en que no l'encertarà, a vegades s'equivoquen, jejeje
Arriba el dia, 14 de maig de 2011. Com cada dissabte, a ¾ de 9 del matí sona el despertador. Surto al balcó de casa i un cel ben blau i un sol ben brillant il·lumina el meu rostre. El dia comença bé.
A l'hora de dinar, veig les noticies i l'home del temps continua encaparrat amb aiguats i tormentes. Aparto les cortines del menjador, miro per la finestra i continuo veient el cel blau. No entenc res.
10 minuts per les 5 de la tarda, surto de casa i en l'horitzó apareixen, per art de màgia, uns núvols força amenaçadors. Un cop a l'escola saludo a tothom i mes concretament al nostre cap, en Jordi Montesinos. Aquesta nit serà la meva parella de ball.
Durant el ritual ( entrega de dorsals, la benedicció del mossèn Joan, els parlaments ) fan acte de presència les primeres gotes d'aigua.
Poc més de les 7 de la tarda, més de 300 aventurers emprenen el viatge cap a Montserrat. Des de la cua, me'n dono compte que tres centes persones són moltes persones. Fa patxoca veure tanta gent junta en un acte de germanor. Però, de cop i volta, el cel es torna negre, l'home del temps tenia raó i sense temps de reacció comença el diluvi. Els que porten paraigües l'obren, d'altres busquen per la motxilla una capelina i sinó qualsevol bossa de plàstic és bona. En un principi no li donés la mínima importància però al cap d'una bona estona començo a desanimar-me, les coses no surten com voldries, Fa ràbia i et sents impotent per no poder fer res, penso amb els dies de feina, tanta preparació i perquè?
Et dónes compte que la gent no gaudeix, la gent pateix, pateix pels que tenen al costat, pateix pels més menuts. La gent està seria, la gent remuga “quina mala sort”, la gent es queixa. El grup s'estira, s'estira molt i no tinc contacte amb el cap, gràcies a la gent que fa d'estàtua tinc referència de com va el grup. Abans d'arribar a Matadepera, penso que avui no és un acte de fer esport, no és un acte de celebració, no és un acte d'agraïment, avui podríem dir que quasi bé és un acte de penitència. De sobte, però la cua es troba envoltada de canalla i d'alumnes més grandets i em fan veure que ells s'ho passen bé, pels més menuts és una bona aventura, amunt i avall, trepitjant fang; els més grans ni cas de l'aigua que cau, ells xerrant de les seves coses, per ells continua siguen un acte de germanor.
Per sort, arribem a Matadepera, i no plou!!! Molta gent xopa de dalt a baix i de baix a dalt decideix no continuar, d'altres més preparats es canvien de roba. Mentre sopem, Al·leluia!!! quatre estrelletes es deixen entreveure al cel. Arriba l'hora de la veritat i prop d'un centenar de valents, ben decidits, desafiant el mal temps que pugui venir, surten cap a Montserrat, la Moreneta en espera.
Amb un grup tant petit, la comunicació amb el cap és perfecte, quasi bé no fa falta ni parlar pels “walkis”, mirant enrera o aixecant el cap ens veiem. De temps anem molt bé i durant la travessia la cara de la gent va canviant, ja no veig les cares de patiment, ja no veig les cares de preocupació, tot el contrari la gent comença a gaudir i comencen a sortir alguns somriures. Per sort, cap incident important, només dos abandonaments per petites lesions musculars.
Mica en mica es va fent de dia, abans d'arribar a Monistrol, des de la cua se sent: Ooohhh!!!! estem davant de Montserrat, una de les vistes més espectaculars de la muntanya. Un gran silenci, només trencat pels “clics” dels mòbils fent fotos. Aquesta estampeta val tot el que hem passat i és quan penso “el valor de tenir valors”. Ja només ens queda la part final, com sempre la pujada final a Montserrat demana un últim esforç, demana un acte de superació. El més important, no pujar sol i és en aquest moment, quan fa acte de presència ( més que mai ) l'acte de germanor. No som els únics que pugem, hi ha altres persones que no coneixem, que no són de l'escola, que són d'una altre ciutat i que es troben com tu.
Les paraules de suport i d'ànims dels que van al teu costat et donen forces d'on ja no n'hi ha. Algú t'agafa la motxilla quan ja no pots més, gent que et deixa els bastons per pujar amb més facilitat, apareixen ampolletes d'aigua per refrescar-se, descanses al costat dels que ho necessiten, els agafes la mà i els ajudes a pujar i entre tots busquem agafar un ritme que ens porti fins al cim. Quan fas l'última passa, quan puges l'últim esglaó, de les maleïdes escales, una gran sensació de plaer, d'alegria i de satisfacció envaeix el teu cos. Com que ets l'últim d'arribar, veus que tothom està igual, la gent s'acosta i et felicita. La gent a la que has ajudat s'apropen i et donen la mà, t'abracen i et donen les gràcies, per allò que sabem fer “ajudar a la gent” i et fan posar la pell de gallina.
Pels més joves de l'escola, ser l'últim és un símptoma de feblesa, els costa entendre que ens aquests casos, el més important no és ser el primer, sinó arribar a dalt i ajudar a que tots els que fa 12 hores han començat l'aventura al teu costat, arribin fins dalt. Només queda donar les gràcies a tothom per una actitud exemplar, gràcies a tots els que fan possible una experiència com aquesta i deixeu-me acabar dient ben fort “ VISCA L'ESCOLA DEL CARME” i “ VISCA LA CATALANA TERRA ”.
Fins la propera.
La cua - Joan Mestres i Montsech
